DSCN1807

Regla de Sant Benet


Cos Místic de Crist
Sobrenaturalitat
Espiritualitat
Sensibilitat
Vegetativitat
Operativitat
Comunicabilitat


 

 

image002

 

Cos Místic de Crist

És cosa certa que el nostre Pare Sant Benet, en redactar la seva Regla, tingué al pensament un esquema perfecte i acuradament traçat, al qual hi va adaptar l’estructura i el contingut de tota la seva Regla.

La pauta doctrinal que ell es proposà de seguir no fou altra que la més sublim la del Cos Místic de Crist, revelada per l’Esperit Sant. L’aplica i la desenrotlla meravellosament d’un cap a l’altre de la Regla. No se’n trobaria de més apropiada, ni de més segura, ni més santa.

Doctrina del Cos Místic

Per facilitar i fer més comprensible la veritat que se’ns presenta, farem memòria dels punts bàsics de la Doctrina del Cos Místic de Crist, ja que ni el seu enunciat, ni l’exposició explícita dels seus punts apareixen manifestats a la Regla de St. Benet.

Trobem explanada la Doctrina del Cos Místic de Crist a la carta als Romans (12,5), St. Pau deia, referint-se al conjunt dels seguidors del Crist: “Així com en un cos tenim molts membres i cap membre té la mateixa funció, així nosaltres, siguent molts ( literalment els molts, és a dir, tots els qui formem aqueixa multitud en unitat compacta, orgànica i vital, comparable a la del cos humà) formem un sol cos en Crist, essent cadascun de nosaltres membre en correlació amb els altres.”, la qual cosa significa que cada membre del Cos Místic està ordenat a configurar amb els altres un tot homogeni i variat, igual com els membres vius que configuren el cos humà.

També explana St. Pau la Doctrina del Cos Místic a la primera carta als Corintis (12), la qual ens diu que ningú pot negar el Crist si té l’Esperit Sant, com tampoc confessar el Crist sense el mateix Esperit, perquè “En un sol Esperit tots nosaltres hem estat batejats per a formar un sol cos.. i tots hem begut del mateix Esperit.”, i l’Apòstol conclou: “Cap membre digui que no forma part del cos…” , ja que som membres que compartim amb els altres, segons l’encertada comparança amb el nostre propi cos, en el qual “Quan un membre es dol, tots els altres se’n ressenten i concorren a remeiar el seu mal”. Ample és el cor de l’home i la caritat ha d’anar creixent, com un riu esplèndid que s’eixampla a mesura que avança… fins a perdre’s en el mar.

Conformació del cos humà

Podem constatar que el nostre cos, on habita l’ànima, està format per diversos membres amb funcions específiques i en unitat harmònica, constituint un organisme únic en el seu gènere.

És fàcil copsar en nosaltres certes activitats que actuen pel seu compte, amb independència del nostre voler i obrar, com per exemple, créixer, respirar, digerir… Altres accions les realitzem amb el nostre poder i voler, com escriure, llegir, pensar… Podem, doncs, distingir un conjunt d’accions que s’agrupen segons una determinada jerarquia. Entre totes elles, sens dubte, les més importants són les que exercim amb les nostres facultats, denominades superiors, com són pensar, jutjar, estimar… les quals ens eleven sobre qualsevol altra espècie vivent i sensible. Som éssers dotats de capacitats espirituals.

Un altre grup d’activitats que experimentem en nosaltres tenen lloc més a la perifèria i en relació més directa amb el món exterior. Són les sensacions o coneixements sensitius que, malgrat percebre’ls en un mateix subjecte espiritual, formen part d’un sistema inferior i aquests són veure, sentir, gustar… que ens apropen a la resta dels éssers sensitius.

Les funcions exclusivament fisiològiques, com la circulació de la sang, el metabolisme en general… s’escapen de la nostra consciència i actuen per compte propi, bé que amb la pròpia conducta i en unitat i connexió de tot l’ésser és possible alterar el seu curs i normal desenvolupament. Aquestes operacions independents ens assimilen a allò que denominem regne vegetal.

Si volguéssim donar una prioritat de localització als tres graus que acabem d’esmentar, relacionant cadascun d’ells amb una part del cos, sens dubte donaríem la prioritat al cap, amb la seu cerebral. A la part superior del tronc li reservaríem el centre de l’emotivitat i sensibilitat, per la repercussió que tenen en el cor; i a la part inferior li assignaríem les funcions de manteniment i conservació, en les quals preval el concepte de vegetativitat.

Quedarien al marge els membres superiors, els braços, i els membres inferiors, les cames. Ni uns ni altres són, estrictament parlant, indispensables per a la vida del cos, però sí que ho són per a la seva integritat i funcionalitat. Els superiors els esmercem, preferentment, per obrar. Els inferiors per desplaçar-nos i comunicar-nos. Existeix preeminència dels primers que hem parlat sobre aquests.

Hem establert una gradació, basada en una apreciació generalitzada, no en una concepció científica de rigorós criteri. Racionalitat o espiritualitat, emotivitat o sensibilitat i vegetativitat són graus que alguns filòsofs anomenen graus metafísics, perquè assenyalen tres categories de fenòmens amb seu en el complex psicosomàtic. Són també continguts de valor immanent, és adir, que formen un conjunt dins un sol ésser viu, en oposició a les operacions externes que són d’acció transeünt, figurades pels membres superiors i inferiors del cos humà.

EL PRÒLEG de la Regla

Convindrà assenyalar que el Pròleg anuncia palesament que la doctrina que exposa la Santa Regla es fonamenta tota sobre el concepte de l’obediència sobrenatural.

“A tu m’adreço, qualsevulla que siguis que et decideixes a emprar les glorioses i molt poderoses armes de l’obediència.”, ens diu St. Benet. Per a ell l’obediència està a la base de tota l’estructura espiritual del Cos Místic Monàstic que es proposa instaurar. I ho remarca ben bé: “Mitjançant la renúncia de les pròpies voluntats”. I perquè no en quedi dubte segueix dient: “Amb el desig de servir a les files de l’autèntic Rei, Crist, el Senyor.” i per l’únic camí: “Perquè retornis per les penalitats de l’obediència”. Militar a les files del Crist és servir sota la senyera de la creu, pel camí costerut de l’obediència que Crist va recórrer per amor a Déu i a l’home.

Aquesta és l’escola d’art espiritual que es proposa instaurar St. Benet: fer monjos perfectes mitjançant l’obediència i imitant a Crist. La perfecta obediència implica complir els manaments, practicar els consells evangèlics i sotmetre’s a les ordenances dels legítims representants de Déu. És, en resum, el compliment de la voluntat de Déu amb la major perfecció. I tal com ho indica la pròpia significació de la paraula obediència, tant en llatí, com en grec, com en hebreu, el mot significa oïda atenta i sotmesa, sotmetre’s a la veu que mana, amb referència a Déu, al Pare celestial, per amor al qual obeïm fins a la més lleu insinuació de la seva santa voluntat.

Però no és cosa fàcil, com ara veurem, distingir sempre i acollir amb facilitat la divina inspiració, ni, a voltes, conèixer quina és la voluntat de Déu. És per això que és necessari l’erecció d’una escola que ens ensenyi aquest art espiritual. L’obediència és tan indispensable, ens diu el Pròleg, perquè és del tot necessària per arribar a la santedat. Tan sols amb ella es correrà, a la fi, pel camí dels manaments divins, gràcies a la inefable dolcesa de l’amor de Déu.

Preàmbul

Consegüentment Sant Benet, procedint amb lògica, comença per fonamentar l’obediència i la deixa establerta en els set primers capítols, amb tots els seus elements essencials.

Declarat i establert aquest motiu sobrenatural del Cos Místic Monàstic, passa a les funcions vitals i a les seves operacions pròpies, començant per la més noble, l’espiritual; a tal fi, ordena l’Ofici Diví, pel qual els monjos s’uneixen a Crist per l’Esperit en una sola lloança al Pare (estatuint el tribut mínim d’un salteri setmanal); en tant que quan a Cos, que consta d’òrgans i membres, és orgànic, per tant, regula la relació vital i sensible dels membres; i per tal com està constituït en l’ordre temporal, vivent i necessitat de les coses temporals, n’ordena l’ús amb veritable esperit evangèlic de pobresa. Així queda enllestit tot el que es refereix a l’ésser del Cos Místic, i es passa a considerar-ne els actes: l’obrar, que se seguirà com a conseqüència natural del seu ésser, primerament dintre del clos del monestir, operant els actes propis del Cos Monàstic, i després, en relació amb l’exterior, puix que es troba comunicant per necessitat amb ell.

Heus aquí un ordre sorprenentment lògic: sobrenatural, espiritual, orgànic, vivent, operant i comunicant.

Sobrenaturalitat

Cos Místic Sobrenatural

 

Captura de pantalla 2014-07-24 03.46.57

Heus aquí els set capítols que ens exposen tota la doctrina essencial de la vida monàstica en el sentit que aquesta és sobrenatural.
La podem resumir dient que el monjo abraça l’obediència pel desig d’atènyer, segur i prompte, a aquella exaltació celestial, a la qual s’arriba per la humilitat de la vida present i
espera del Senyor, que es dignarà, per sa bondat, a anar alçant aquella escala que el durà al cim de la perfecció, mentre ell s’anirà exercitant en el maneig dels instruments de bones obres, perseverant i confiant alhora, fitant l’esguard en l’exemple de Crist a glòria
del Pare.

Espiritualitat

Cos Místic Espiritual

Captura de pantalla 2014-07-24 03.46.48

Constituït ja el Cos Monàstic en l’ordre sobrenatural, se’l considera ara en les seves funcions pròpies i vitals. La primera, corresponent als graus metafísics, és la racionalitat o l’espiritualitat, és a dir, l’exercici de l’esperit i de la ment: “Pregaré amb l’esperit i amb la ment; salmejaré amb l’esperit i amb la ment”. Després vindran, en els dos títols següents, les funcions corresponents a la sensibilitat i a la vegetativitat.

Doncs, és amb raó que ara es tracta de la ment i de la voluntat d’aquest Cos, que seran la ment i la voluntat de Crist, tal com ho expressa la Sagrada Escriptura: “El cap és Crist.” i “Sentiu en vosaltres mateixos el que sentí Jesús.” i “Oferint a Déu el cos com una hòstia vivent, en un culte racional”. En la lloança divina es fonen les ments i les voluntats en Crist, aleshores el Cos Monàstic espiritual es nodreix en l’Esperit. Aquest contacte renovellador de l’Esperit en la lloança a Déu amb Crist, se sovinteja durant el dia i no es negligeix, sinó que s’intensifica a la nit.

L’ordre lògic demana l’ordre del dia natural.

Sensibilitat

Cos Místic Sensible

Captura de pantalla 2014-07-24 03.46.36

Crist és el cap, a qui aquest Cos Monàstic s’uneix, i amb Ell i per Ell s’ofereix al Pare com a hòstia vivent, obsequi racional, lloança perenne. Aquest Cos consta d’òrgans i de membres connexos entre ells, i amb el cap, el Crist, però també amb el Crist vivent, l’abat. La sensibilitat presideix i regula la salut i la seva conservació entre tots els membres. Pertoca tractar-la en el títol present.

Cor compassiu

Càrrega de responsabilitat compartida per tota la Comunitat: degans, encarregats, ajudants i tota la resta de membres.

Malaltia de l’Esperit

Símptomes d’indisposició: actitud d’eludir, d’esquivar…

Així com la salut del cos coneix variacions o alternances, de manera semblant l’ànima acostuma a passar per èpoques de més eufòria i altres de decaïment.

Si les variacions de l’estat general del monjo arriben a incidir en la regularitat de la seva conducta, la caritat dels germans portarà a remeiar el membre afectat.

Si la dolència arribés a afectar el bon ordre de la vida en comú, el zel del Superior, dels responsables majors i de tots els germans, tractarien, amb gran caritat, d’aplicar el remei més convenient per guarir el malalt i restablir l’ordre alterat.

Vegetativitat

Cos Místic Vegetatiu

Captura de pantalla 2014-07-24 03.46.30

 

Constituït ja el Cos Monàstic Sobrenatural, en les seves parts més nobles – espiritual i moral- convé, ara, considerar-lo en l’ús de les coses temporals.

El Cos Monàstic, en les seves funcions més rellevants, d’alguna manera, correspon als dos grans manaments d’amor a Déu i al pròxim. L’amor a Déu ha de col·locar-se sobre totes les coses, i l’amor al pròxim s’ha de mesurar com l’amor a un mateix. Ens resta, ara, veure com hem d’estimar-nos a nosaltres mateixos ( “Ningú desprecia la seva pròpia carn.”- diu l’Apòstol, Ef 5,29) i quin ha de ser el nostre comportament en relació amb les necessitats corporals i l’ús i gaudi dels bens materials, indispensables per a la nostra subsistència.

Operativitat

Cos Místic Operatiu

Captura de pantalla 2014-07-24 03.46.24

Fins aquí hem vist el Cos Monàstic en el seu ésser, ara el veurem en el seu obrar en relació amb el temps i l’espai, dintre del clos del monestir (operativitat), i en la comunicació amb l’exterior (comunicabilitat).

Aquí és aplicable l’instrument de les bones obres de la Regla (capítol IV) núm. 48: “Vetllar en tot moment sobre la pròpia conducta”. No li preocupa tant, al sant Patriarca, el que s’ha de fer en cada moment de la jornada, sinó la manera com s’ha de fer.

Per l’ull profà impressiona la manera digna i acurada de com es comporta el monjo, més que l’habilitat en el seu treball. Passa el mateix amb les paraules que diuen que potser no edifiquen tant com l’hàbit del silenci monàstic.

És sorprenent la preocupació extrema de perseguir els més mínims desordres en el desenvolupament de la vida monàstica. Clarament veiem que al sant legislador li preocupava menys el volum de temps destinat al treball o lectura que l’ordre, la mesura i la dignitat en tot l’obrar del Cos Monàstic.

Comunicabilitat

Cos Místic Comunicant

Captura de pantalla 2014-07-24 03.46.14

Atenció a la relació externa

El Cos Monàstic no pot sostreure’s a la relació amb l’exterior. El mateix Crist ha d’arribar a ell en la persona de l’hoste, per tant s’ha d’estar previngut per atendre convenientment les visites que vindran al Monestir, així com donar sortida a les necessitats que provenen de l’interior, tant en l’ordre espiritual, com en el moral, i s’han de consignar i ordenar puntualment.

Exigències inevitables de l’exterior:

Vindrà Crist al Monestir… Vindrà el familiar… El clima penetrarà al recinte sagrat.

Exigències des de l’interior:           

Conveniències materials: venda de productes, admissió de candidats, promoció al sacerdoci, nomenament del superior…

RESUM           

Realment admirable se’ns presenta St. Benet en la manera de tractar les relacions necessàries i inevitables entre el cenobi i el món exterior. No hi ha en ell expressió despectiva, ni tan sols to malagradós cap al món que Crist ve a redimir i salvar. Déu estima el món i ha donat el seu Fill per salvar-lo. El monjo estima el món i vol salvar-lo santificant-se amb Crist dins el claustre.

És agradós constatar amb quanta nitidesa tracta St. Benet la relació entre el monjo i el món. Quin munt de caritat! Quin devessall de tendresa, ciència i penetració! Perquè si St. Benet no ignora els perills del món, sap que també de fora del cenobi pot venir ajuda i salvació en tràngols de dificultat interna.

Beneït sigui Déu que inspira al Sant Patriarca tanta llum, tanta saviesa i tanta caritat!