Antic Testament

Gènesi

Gn 1.1 “En el principi creà Déu els cels i la terra”. Sant Joan evangelista, a qui Jesús revelà els grans misteris del món existent, i els esdeveniments que ens esperen, comença el seu Sant Evangeli dient: “En el principi, hi havia la Paraula” (F.B.C.)
Quan Jesús és interrogat: “¿Tu qui ests?” els respon Jesús: “El Principi; el qui us estic parlant” (Jo 8,25). Potser no sigui aquesta traducció la més exacta gramaticalment; però té la seva raó de ser, i és la de Sant Jeroni.
La realitat és una: que “el Verb era amb Déu, quan Déu creà els cels i la terra, en el Principi”.
El Verb de Déu, dit també Paraula o Principi, era amb Déu, com a Saviesa personal, mentre l’Esperit planava sobre les aigües.

Corol·lari: Per tant sembla que se’ns vulgui apuntar, des del mateix moment en que Déu crea, qui era Déu. Es a saber, que amb Déu creador, era el Verb, dit també Paraula o Principi; i que Déu era el Creador, amb la seva Saviesa, essencial i personal com ell, col·laborant amb ell en l’acció de crear. Així doncs, Déu era l’origen i Pare de tot, creant en el Principi, o Verb de Déu, mentre l’Esperit de Déu planejava per damunt les aigües primordials (Gn 1,2).

La doctrina cristiana ho resum: “Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant com era al principi, ara i sempre, i pels segles dels segles. Amén.”

La divinitat, doncs és “Ésser etern en tres Persones” Omnipotents, Omnipresents i en Amor etern.
Quan se’ns diu que al sisè dia de la Creació, Déu creà l’home, sabem que el món ja era molt evolucionat. La ciència avui ens certifica que fou al cap de milions d’anys; per bé que en “Déu etern” son com un instant, és l’ara de Déu (Eccli 18,1), sempre present.

L’home fou creat d’una terra rogenca, dita Adamà; d’aquí ve que l’home fos anomenat Adam. Aquesta terra podia haver estat matèria orgànica, amb la rel roja de sang, la qual denotaria origen biològic. Deixant de part el possible origen evolucionista de l’home, ens fixarem en el fet que l’home i la dona originals es troben en un Paradís; i amb la similitud sorprenent del nostre néixer i créixer actuals.
Tots nosaltres ens hem vist sorgir, de bell inici, enmig d’un mar de sensacions, que ens afecten amb gust, o també amb disgust. Dit d’una manera bíblica, ens trobem inserits en el cos, com en una mena de paradís natural.

De vegades ens trobem davant d’una cosa que ens agradaria provar, o menjar, i no podem o no gosem; perquè se’ns diu que “està prohibida, o que ens farà mal”. Heus aquí plantejat l’esquema de la nostra existència. Desitgem, abastem, fruïm; i, de tant en tant, gemim o ens queixem, perquè no podem abastar i fruir. Si fruïm amb excés, o intentem fruir del que ens està prohibit, risquem de malmetre la nostra base original, l’Adamà (Gn 3,17; Job 31,38).

Estem ja tocant el camp de la nostra salut integral. Les nostres accions morals, les que toquen al bé i al mal, tot el que és permès i el que no ho és, afecten el nostre equilibri emocional i psíquic, i el poden alterar força.
Dels nostres actes arbitraris neixen brots contraris entre ells, com foren Caín i Abel, amb les seves respectives significacions. Caín com a experimentació agradable i Abel com a sensació de vanitat i frustració.

D’ells se’n derivaran tendències oposades que lluitaran en nosaltres, augmentant la violència; fins que Déu determini enviar un devessall d’aigües purificadores, que obliguin a tornar a l’ordre i a l’equitat (Noè).
Superada, amb temps, la dura experiència –que solament l’amor i el zel paternal de Déu podien provocar—arriba l’hora de la divina invitació. “Surt de casa teva, i ves on jo et diré”. Dignació increïble, de part de Déu; tanmateix n´hi ha hagut que hi han cregut... Aquí entra en escena el “just”; tal és el qui creu que “Déu l’ha creat per amor; i és el seu voler diví de guiar-lo cap a un futur de vida esplendorós”; no pas pels mèrits de l’home, sinó per la seva divina bondat. Per això, el just es confia en ell. Aquest és ja el “Déu dels patriarques Abraham, Isaac i Jacob, el qual ens introdueix a conèixer la vida i la història del poble dels qui creuen en Déu”, i a quin poble espiritual vol que ens hi anem adherint, per la fe i l’amor.

Com havia fet Noè, bo i creient i salvant-se del Diluvi, també Abraham, com Enoc, caminà a la presència de Déu; rebutjà tota mena de violència, i procurà el perdó dels pecadors, suplicant el Déu de gràcia i d’amor.
Fou pare de la fe, creient fermament en Déu, que li prometé un fill a les velleses d’ells (d’ell i la seva muller) i que no el defraudaria pas; ni tampoc quan li anés a oferir el fill Isaac en sacrifici, tal com de fet li demanà, provant-lo (Jaume, 2, 21).

La seva nissaga mantindria semblantment la fe i confiança en Déu i en el seu amor, i així cresqué en l’amistat divina, fent àdhuc vots (Gn 28, 20) de fidelitat; fins i tant no arribava el temps de l’opressió però també de l’engrandiment en el captiveri d’Egipte anunciats prèviament a Abraham.
Corol·lari:
El temps de la captivitat d’Israel a Egipte (400 anys) té un simbolisme molt significatiu per a nosaltres. Ell representa el temps de la nostra primera estada enmig del món, en què hàgim pogut viure sense cap connotació religiosa de lligament seriós amb el Creador. Faraó (lliure, deslligat, independent, liberal, exempt, dissipador, malgastador) com a capitost incontrolat, regenta bé el tipus de vida dissoluta i tirànica menat per l’home enmig del món pagà. Tot amb tot el sofriment patit pel poble captiu durant la llarga estada d’opressió, no ha estat pas endebades; ell ha mogut el bon Déu, compassiu per a tots els qui com ells pateixen injustament, a socórrer-los i alliberar-los amb gran fortalesa i eficàcia. El viure “faraònicament”, és a dir, “sense llei” liberalment, engendra trastorn en la consciència i opressió al cor (cosa que passarà al poble de Déu més tard quan Aaron —Ex 32, 25— dispensarà de la llei al poble). D’aquesta opressió íntima, provinent de la incontrolada llibertat d’obrar, solament ens n’allibera l’amor i el temor de Déu, i la seva santa llei.

Èxode

Si no és fàcil trobar un home verament just, que sigui, del tot, fidel a Déu, molt més difícil serà trobar tot un poble sencer, format i mogut per amor i agraïment al Déu, si aquest l’escolleix per a ser poble seu particular i representatiu. Però ¿si Déu s’ho proposa?…

De la fillada de Jacob sorgí Leví, qui amb Simeó, fou implacable vindicador de l’ultratge fet a Dina germana seva quan uns violents agressors conculcaren en ella els més sagrats i inviolables drets de la persona. Ara, un altre levita (Moisés) és salvat, miraculosament, del genocidi criminal, per compassió femenina.

Moisès fou el gran profeta i pare del poble escollit per Déu per a ser nació religiosa exemplar. Aquest poble nou, bastit en l’esclavatge, format en la llei del Senyor, i consolidat després en el pelegrinatge del desert, ha de ser Sant.

Per entrar en la terra Santa, el poble de Déu caldrà que s’hagi santificat. Per això se’ls donarà la llei santa de part de Déu, el qual s’apareixerà a Moisès a la muntanya del Sinaí, on li donarà els seus Manaments Santificadors.

El poble respondrà amb aportacions en espècie, amb gran generositat, que els permetrà de constriur un Temple. En aquest santuari es plasmaran les realitats espirituals, corresponents a les veritats modèliques existents en el temple celestial.

La trigança de Moisès al Sinaí motivà que Aaró, germà de Moisès i Summe Sacerdot, accedís a la petició del poble de permetre’ls esbargir- se. Això els arrastrà a la disbauxa i desenfrenament culpable. Els levites es “santificaren” eliminant tres mil idòlatres.

Levític

La llei té per objecte la santedat. Déu és sant (exempt de tares) i vol que l’home sigui sant per poder atansar-se-li. L’home s’ha de purificar per accedir a la santedat que li permeti d’apropar-se a Déu. El culte especifica com ha de fer els actes purificadors i santificadors.

El culte té per objecte atraure Déu i la seva benedicció. Déu vol estar amb l’home. Déu és sant, i l’home s’ha de purificar per ser sant i apropar-se a Déu. L’home no es pot contaminar amb impureses i pecats.

L’home pelegrina, “amb Déu al mig en el seu Temple portàtil”, protegit per servents consagrats, levites i sacerdots, i tot l’exèrcit de fidels israelites. Tots ells fan camí avançant pel desert cap a la terra promesa. Formosa figura de l’Església que creix, avança i pelegrina!

Nombres

Ja prop de la frontera de Canaan, el cabdill Moisès envià uns exploradors per examinar l’estat del país i la condició de les ciutats i de la seva gent. Aquest fou el punt més delicat i crític, que evidencià la debilitat del poble.

Llevat dos dels enviats, els exploradors restants retornaren decebuts i espaordits; i el que és pitjor, descoratjadors. Malgrat la bona qualitat del país, es negaren a penetrar-hi i conquerir la terra assignada a ells per Déu.

No valoraren el tenir al seu favor l’assistència de Jahveh que els dirigia i impulsava a apoderar-se del país (per la indignitat dels seus habitants). El càstig fou haver de seguir pelegrinant quaranta anys més pel desert.

Deuteronomi

Havien, doncs, quedat exclosos de penetrar en la terra promesa, tots els adults sortits d’Egipte, llevat dels dos esmentats caps, Josué i Caleb. El mateix Moisès, de qui diu l’Esriptura que parlava “cara a cara” amb Jahveh, també en fou exclòs.

La raó de l’exclusió de tan gran profeta, ens sorprèn i ens afecta a nosaltres mateixos. És cert que ell no s’adreçà a la roca com li fou manat (Nom 20) i que presentà el fet del prodigi de l’aigua, com una acció pròpia “bé que per Déu”.

Davant Déu, l’home més sant, no és res ni és ningú. Moisès, però, sabé humiliar-se amb Déu, i seguí estimant-lo, amb tot el seu cor; i no parà d’inculcar als israelites i a tots nosaltres, d’estimar Déu amb totes les forces.

Corol·lari al Pentateuc

Si haguéssim de buscar un símil per a entendre a fons el que ha estat l’evolució del poble de Déu, des dels patriarques, captiveri, peregrinació i estada en la terra de promissió, fins a la vinguda del Regne de Déu, hauríem de posar l’esguard sobre nosaltres mateixos. Caldria recordar els inicis de la nostra fe, l’abandó del món i de les pràctiques mundanes, les vacil·lacions i dubtes en el camí de la pietat, i l’entrada i perseverança en la vida dels sagraments i de la gràcia, en aquest precís punt on acabem d’arribar en la lectura de la Bíblia.
Des d’ara ens toca la feixuga tasca de lluitar contra l’arrel dels nostres vicis, que són seqüeles dels pecats capitals, únics “enemics” que ens caldrà atacar a fons, fins l’extermini total. Tenim per capità Jesús de Natzaret, ben figurat pel seu homònim bíblic Josué. La terra del nou assentament no és pas estranya per als novells ocupants. Com no ho és mai per a l’ànima, el cos que ha estat llargament sotmès a pràctiques no legítimes segons la llei.

S’obre, per tant, un període de lluita amb forta tensió on es pot donar un temps de combats aferrissats amb alternança de domini, fins i tot amb etapes de convivència tolerant i resignada d’elements heterogenis, sempre però perillosa per a una pau estable i benestar general.

Josué

La conquesta de la terra santa fou voluntat i obra primària de Déu. Ni es poden perdre de vista els salms 42 al 49, ni, sobre tot, l’epístola als Hebreus, que recull la idea general del llarg pelegrinatge pel desert i del fracàs de la majoria d’ells.

L’esforç i la penalitat dels quaranta anys de llarg recorregut, disposaren un renovellament del personal, i un augment de força. Això, més la presència de Jahveh, dirigint l’ocupació, feren el prodigi d’una possessió feliç.

El desplegament de les dotze tribus israelites sobre la terra conquerida, es féu amb el control de Jahveh (i la seva autoritat, que tingué en compte l’índole de la tribu i la condició del terreny), i sota l’expectació de què Déu preparava el seu futur encara llunyà.

Jutges

La pau no és mai un bé estable i permanent en ell mateix. És un fruit que cal mantenir i cultivar amb exercitació constant. I l’exercici demana la virtut de saber conservar les forces que se sostenen amb l’equilibri de la fidelitat a Déu.

Els pobles veïns i les restes dels autòctons es dedicaren a recordar-ho als israelites, amb rebrots d’hostilitat i atacs esporàdics, que despertaven reaccions repressives per a mantenir el domini establert. Gedeó, Jefté i Samsó, foren elements destacats.

La novetat, però, d’aquest llarg període d’autogovern en què “tothom feia el que bé li semblava”, consistí en certs esdeveniments, anunciadors de futurs fets profètics i sobrenaturals, dels quals se’n donaven referències simptomàtiques importants.

Rut

Rut és un exemple viu de la futura caritat, segons Jesús, qui no mira “qui és el proïsme” per estimar-lo, sinó que “estima” el germà apenat, “fent-se proïsme” seu. Ella n’és una avantpassada selecta, sí, de David com registra l’Escriptura, però sobre tot de Jesús, fill de Déu.

I Samuel

Mantenir, no obstant, tot un poble sota una organització teocràtica, en que la màxima autoritat era religiosa, enmig de nacions donades a cultes pagans i llicenciosos, era dificultós; i feia pensar en adoptar una estructura civil i militar més sòlida.

Però Déu, que té ben decidit d’assumir un poble sant que pugui compartir a la fi amb ell la felicitat eterna, voldria que el poble israelita fos ja figura i anticipació de l’Església Santa. Per això li desplau que es desplaci Jahveh del seu cap, per donar-se un rei temporal.

Però com que Déu estima l’home, i el respecta per la seva dignitat (que el fa aspirant a un dia poder arribar a ser admès a participar de la Divinitat) accedeix a llur voluntat; tanmateix vol que Samuel els faci avinent quin és el dret de la reialesa i la seva llei.

II Samuel

Després que el rei elegit pel poble, ajudant Jahveh (qui senyalà el qui oferia més condicions entre tots), s’hagués ensuperbit; Samuel, profeta fou obligat de fer ungir rei el jove David. Aquest hagué de patir l’enveja i persecució greu del seu antecessor Saúl.

Però també David s’enorgullí, al seu torn, desprès d’ assolir gran glòria amb les moltes victòries obtingudes, i èxits de tota mena. No sabé evitar un doble pecat d’adulteri i d’homicidi, pels quals li sobrevingueren grans calamitats i mals.

Va saber reaccionar però amb gran humilitat i coratge, esdevenint model de penitents i arrepentits. Penetrà en el misteri del cor compassiu de Déu, i cantà com ningú les lloances divines, creant un culte fervent i sumptuós, amb gran art i exaltació.

Corol·lari:

David ens ensenya que mai ningú no es pot creure segur d’ell mateix sense Déu; però menys encara desconfiar de Déu en cap moment de crisi per molts que hagin estat els seus crims i pecats.

I i II Reis

Ni la sumptuositat del regne de Salomó, amb la seva saviesa i riquesa proverbials, encara que també amb el culte pagà i llicenciós, en el regne de Judà; ni l’influx dels profetes Elies i Eliseu a Israel, aporten millores substancials.

Molt fou que, sobre tot, el regne d’Israel pogués subsistir fins l’any 721 a.C.; i per la seva part, fou prou que el regne de Judà perdurés fins el 587 a.C. El més brillant i significatiu d’aquesta època fou el profetisme (auxili del profetes), suscitat per Déu entre el poble.

Abans de la deportació de Judà i caiguda de Jerusalem, cal senyalar l’esforç gegantí desplegat, sobre tot pel rei Ezequies, i més encara per Josies, amb les celebracions de les respectives Pasqües, inevitablement esllanguides malgrat la profusió d’entusiasme i fervor.

I i II Cròniques

Ambdues donen una visió religiosa conjunta dels llibres dels Reis, des de la Creació.

Esdras: Complertes les setanta setmanes vaticinades per Jeremies profeta, sobre la durada de la captivitat, Jahveh inspira a Cir, rei de Pèrsia, a alliberar els captius hebreus i firmar un decret en ordre a reconstruir Jerusalem i el Temple.

Vencent la dura oposició dels pobles veïns, s’organitza de bell nou la comunitat israelita (any 520-515) i es construeix el Temple. Fou un èxit racial la resolució de separar i dissoldre els matrimonis amb no jueus.

Això féu Esdres amb els responsables més qualificats. També els profetes Ageu i Zacaries contribuïren, junt amb Zorobabel, a la reconstrucció del Temple, i a la reconciliació del poble amb la llei del Senyor. Esdres fou preclar escriba i unificador.

Nehemías: Col·laborador estrenu d’Esdres va concórrer a refer la muralla de Jerusalem, molt malmesa, contra l’oposició dels pobles veïns. Ell, en condició de governador, i Esdres, en qualitat d’escriba, dugueren a terme l’obra magna de la restauració.

Corol.lari: És impressionant de veure, d’una part, com va creixent el sentiment d’una desatenció culpable envers l’amor de Déu ofès; i alhora, l’esforç individual i col·lectiu per a desagreujar Déu de tan gran ultratge, ell qui ha abocat el seu amor i ha perseverat abocant-lo, malgrat el desamor rebut. Vegem els darrer exemples que ens ofereixen els llibres sants.

Són verament alliçonadors i esperonadors d’una major generositat amb el Déu creador i dispensador de tan grans favors. Són els tres següents i els dos dels Macabeus.

Tobit

Exiliat, i Anna, aquesta a frec de la desesperació, provats per Déu com Job, són auxiliats pel Déu de misericòrdia, amb intervencions flagrants de tendresa divina, i amb revelacions d’un futur prometedor. La fe i pietat els són recompensades esplèndidament.

Judit

Vídua pietosa, exposa la seva vida, valent-se de la confiança en Déu i, també, de la seva pròpia bellesa, per a seduir el general en cap enemic, decapitant-lo i salvant el poble de Déu extenuat i a punt de ser exterminat. Lloança a Déu Salvador.

Ester

Òrfena, però escollida pel rei Assuer en substitució de l’altiva i despectiva reina Vasti, pot evitar al seu torn l’extermini del poble jueu, exposant ella la pròpia vida. I per ella, Déu enaltí el poble sant, i humilià l’enemic superb i criminal.

Corol·lari:

Aquests tres casos manifesten com Déu és molt a prop dels qui l’estimen, i pateixen i fins i tot, s’exposen a greus perills per fidelitat a Déu i a la seva causa.

Macabeus I

(166 a.C.). Tal com digueren els profetes darrers, el món d’occident s’estengué amb força cap a l’orient fins a dominar- lo. Imposà noves lleis i cultures, però topà amb els jueus, causant-los grans calamitats i morts. Es despertà, amb tot, la consciència d’una vida futura, i s’agruparen les forces i els efectius del poble jueu, sota la religió, el culte als difunts i la glòria del martiri.

Macabeus II

Reforça els set capítols del primer volum, reprodueix el gran mèrit de Judas Macabeu, l’heroïcitat de la fe de nombrosos màrtirs i la persuasió d’una vida futura de recompensa per als lluitadors de la fe. I sobre tot, el saber veure la gran misericòrdia de Déu, que permet les persecucions pel major mèrit dels sants, i per glòria de Déu Justicier.

Aquesta secció de llibres bíblics no és pas la menys important de totes. Les raons de credibilitat de les veritats religioses son rica aportació seva.

Job

És la primera i més necessària contribució a serenar l’esperit atribolat de l’home provat per greu infortuni. Sense la visió sobrenatural que el llibre infon, consistent en la indubtable intervenció personal de Déu en cada cas, que permet l’escomesa de l’enemic per exaltar la paciència i la fidelitat del seu servent, ningú no seria capaç d’infondre el consol que assistia i confortava Job a superar tan greus dolors, i els greuges incongruents dels ineptes i creguts amics, vinguts a tall de mestres d’esperit.

Salms

Agregat de pregàries inspirades i profètiques agrupades en cinc llibres amb rerafons històric i bíblic; i ver Tractat espiritual evolutiu de perfecció, orientat a un tot final gloriós de participació universal (Salm 121, 3) i estabilitat perdurables.

Proverbis

Recomanacions assenyades i consells saludables per a adquirir la saviesa a base de la instrucció, contraposada a la seducció del plaer i la parleria grollera. La saviesa és mare del benestar i de la felicitat. El temor de Déu n’és l’inici. L’elogi de la dona virtuosa vol ésser un cant humà de gran bellesa a la saviesa.

Eclesiastès

La paraula vanitat, tan repetida per l’autor, expressa caducitat i inconsistència. Tot passa, res no és estable; si no és la caducitat. La inseguretat de la vida, si llarga o curta; l’èxit del treball i el fruit de la fatiga; tot és incert, però a més, caduc. Sols Déu és estable, ell qui ha donat la vida, i al qui s’haurà de retre comptes de tot l’obrat amb el cos.

Càntic dels Càntics

Excels poema de l’ànima en la relació amb Déu. Assoleix el to d’un idil·li amorós espiritual, on l’amor infinit de Déu, sense mentar-se, es mostra autor de l’amor humà santificat. Aquest, no podent arribar a l’elevació del diví amor, s’hi rendeix, i es perd en l’infinit, bo i contemplant-lo.

Saviesa

Sabem per la revelació de Jesucrist, que la Saviesa divina assistí Déu quan creà el món; i a ell també, quan crea cada un de nosaltres. El nostre cos meravellós, i la nostra ànima espiritual, tot és obra genial del Creador, assistit de la divina Saviesa. La Saviesa es comunica amb l’ànima pura, penetra l’interior de l’home; i no habita amb qui vol viure sols en el plaer i el vici, i rebutja els qui creuen en una vida futura. Salomó “esposà” la saviesa com una núvia; i en fa d’ella una descripció excepcional i en formula una pregària fervorosa. Però, compte! A la fi no sabé ell conservar-la i se’n separà por l’abús del sexe.

Eclesiàstic

Ningú no pot agradar Déu si en ell, Déu, no hi troba la Saviesa incorporada. Però la Saviesa no habita en un cor fraudulent, involucrat en el pecat. Cal primer convertir-se i moderar-se, puix que Déu és benèvol i misericordiós en extrem, amb el qui es converteix de cor. Témer el Senyor, màxima saviesa és. D’aquí el que diu l’Eclesiàstic (verset 51): “Des de la meva joventut ¡Adonai! jo aprenguí la saviesa”.

És un fenomen sobrenatural. Déu vol salvar el seu poble pecador. Intervenció divina extraordinària a favor del seu poble, per la qual, mitjançant divina inspiració, informa els fidels respecte d’accions o intents que cal evitar, i de veritats ocultes o futures que cal tenir en compte.

Déu sol cridar certs fidels escollits per a confiar-los la missió d’advertir qui calgui, en nom de Déu; o d’anunciar el futur, condicionat o no a una conducta.

Isaïes

Tingué el mèrit excepcional de denunciar, amb valentia, els pecats del poble; però sobre tot, el de saber descriure amb gran profusió de detalls la figura més complerta i ordenada del Messies, Salvador del món, enviat per Déu en la plenitud del temps, que naixeria d’una verge, i moriria rebutjat, sentenciat i condemnat a mort de creu; i que ressuscitaria d’entre els morts.

Jeremies

A ell li tocà de viure el desastre espantós de Jerusalem. Amb la matança dels jueus, del rei i dels prínceps; la deportació en massa; a més de sofrir ell mateix persecució i passió de part dels jueus. I el més dolorós: la infructuositat de les seves pregàries fervents, que mai no deixà d’oferir a Déu per la salvació del poble, obstinat fins a la fi, en no voler obeir Déu, i els seus designis providencials.

Lamentacions

Adonai és recurs suprem en màxim destret; rep el clam esgarrifós del profeta, atrapat entre el Déu infinitament bo, i el seu càstig merescut i incomprensiblement cruel.

Baruch

Confessió dels pecats davant Adonai; es prega pels difunts. Jerusalem va despedir trista els seus fills, i amb alegria els recobrarà plens d’amor a Déu. Tots el lloaran per sempre.

Ezequiel

El profeta contemplava la sortida de Déu del seu Temple de Jerusalem, per les moltes profanacions i degeneracions comeses pels seus habitants, com havien fet al seu temps els de Samaria; i feren ells encara pitjor. Anomenat ell mateix “fill de l’home” per Adonai Jahveh, participà del dolor de veure corromput el poble d’Israel i abocat irremeiablement a l’escarni i la befa dels enemics; per bé que amb el retorn final de Javeh al seu Temple i la restauració triomfant i definitiva del poble d’Israel, amb la possessió eterna de Déu.

Daniel

Destacat hebreu entre els deportats, i únic entre els savis, que ajudà a recuperar, en la memòria del rei Nabucodonosor, el somni oblidat per ell; i donar-li recta interpretació. Condemnat als lleons per no adorar l’estàtua del rei, en sortí il·lès. Té visions, que l’àngel Gabriel li aclara, junt amb la profecia de les setanta setmanes; i especula sobre la fi del món.

Els PROFETES anomenats MENORS, són els dotze següents:

Els 12 Profetes Menors

Osees: Recull i descriu l’amor diví, ferit per un poble ingrat als favors del Déu d’amor.

Joel: A despit de la ingratitud del poble, Déu infondrà el seu Esperit; així canviaran i podrà tornar a ells.

Amòs: : Anuncia el càstig diví contra els veïns que s’alegraren del mal d’Israel; el qual a la fi ressorgirà.

Abdies: Edom, país d’Esaú, patirà la revenja pel mal infligit a Jacob, germà seu.

Jonàs: Engolit i vomitat pel cetaci; per no alegrar-se del perdó de Déu a favor del pecador penitent.

Miquees: Preveu el retorn de l’exili i la restauració que brollarà de Bethlem on sorgirà la qui implantarà la Pau.

Nahum: Profetitza la ruïna de Nínive, opressora de pobles, mentre s’anuncia la Pau

Habacuc: “Neguit i ànsia” per la trigança de la restauració, mitigats però per Jahveh, Déu.

Sofonies: S’apropa el Dia de Jahveh; en quedarà un poble humil, una resta, un nucli sant.

Ageu: Profeta de la reconstrucció del Temple humil, per Zorobabel (no rei), descendent de David.

Zacaries: “Torneu a mi i jo tornaré a vosaltres”, diu Jahveh. “Ve el teu rei, Sió, tan senzill, que ve muntat sobre un ase!”.

Malaquies: “Us he escollit i estimat. ¡Sacerdots ingrats! ¡Esmeneu-vos i sigueu humils! ¡Que vinc aviat!

Corol·lari: ¡Tant ha costat, per arribar al súmmum de la perfecció: la humilitat! ¡i a la perfecció de les perfeccions: la simplicitat caritativa!