Skip to content

Antic Testament

PENTATEUC

Gènesi

Gn 1.1 “En el principi creà Déu els cels i la terra”. Sant Joan evangelista, a qui Jesús revelà els grans misteris del món existent, i els esdeveniments que ens esperen, comença el seu Sant Evangeli dient: “En el principi, hi havia la Paraula” (F.B.C.).

Quan Jesús és interrogat: “¿Tu qui ests?” els respon Jesús: “El Principi; el qui us estic parlant” (Jo 8,25). Potser no sigui aquesta traducció la més exacta gramaticalment; però té la seva raó de ser, i és la de Sant Jeroni.
La realitat és una: que “el Verb era amb Déu, quan Déu creà els cels i la terra, en el Principi”.
El Verb de Déu, dit també Paraula o Principi, era amb Déu, com a Saviesa personal, mentre l’Esperit planava sobre les aigües.

Corol·lari: Per tant sembla que se’ns vulgui apuntar, des del mateix moment en que Déu crea, qui era Déu. Es a saber, que amb Déu creador, era el Verb, dit també Paraula o Principi; i que Déu era el Creador, amb la seva Saviesa, essencial i personal com ell, col·laborant amb ell en l’acció de crear. Així doncs, Déu era l’origen i Pare de tot, creant en el Principi, o Verb de Déu, mentre l’Esperit de Déu planejava per damunt les aigües primordials (Gn 1,2).

La doctrina cristiana ho resum: “Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant com era al principi, ara i sempre, i pels segles dels segles. Amén.”

La divinitat, doncs és “Ésser etern en tres Persones” Omnipotents, Omnipresents i en Amor etern.
Quan se’ns diu que al sisè dia de la Creació, Déu creà l’home, sabem que el món ja era molt evolucionat. La ciència avui ens certifica que fou al cap de milions d’anys; per bé que en “Déu etern” son com un instant, és l’ara de Déu (Eccli 18,1), sempre present.

L’home fou creat d’una terra rogenca, dita Adamà; d’aquí ve que l’home fos anomenat Adam. Aquesta terra podia haver estat matèria orgànica, amb la rel roja de sang, la qual denotaria origen biològic. Deixant de part el possible origen evolucionista de l’home, ens fixarem en el fet que l’home i la dona originals es troben en un Paradís; i amb la similitud sorprenent del nostre néixer i créixer actuals.
Tots nosaltres ens hem vist sorgir, de bell inici, enmig d’un mar de sensacions, que ens afecten amb gust, o també amb disgust. Dit d’una manera bíblica, ens trobem inserits en el cos, com en una mena de paradís natural.

De vegades ens trobem davant d’una cosa que ens agradaria provar, o menjar, i no podem o no gosem; perquè se’ns diu que “està prohibida, o que ens farà mal”. Heus aquí plantejat l’esquema de la nostra existència. Desitgem, abastem, fruïm; i, de tant en tant, gemim o ens queixem, perquè no podem abastar i fruir. Si fruïm amb excés, o intentem fruir del que ens està prohibit, risquem de malmetre la nostra base original, l’Adamà (Gn 3,17; Job 31,38).

Estem ja tocant el camp de la nostra salut integral. Les nostres accions morals, les que toquen al bé i al mal, tot el que és permès i el que no ho és, afecten el nostre equilibri emocional i psíquic, i el poden alterar força.
Dels nostres actes arbitraris neixen brots contraris entre ells, com foren Caín i Abel, amb les seves respectives significacions. Caín com a experimentació agradable i Abel com a sensació de vanitat i frustració.

D’ells se’n derivaran tendències oposades que lluitaran en nosaltres, augmentant la violència; fins que Déu determini enviar un devessall d’aigües purificadores, que obliguin a tornar a l’ordre i a l’equitat (Noè).
Superada, amb temps, la dura experiència –que solament l’amor i el zel paternal de Déu podien provocar—arriba l’hora de la divina invitació. “Surt de casa teva, i ves on jo et diré”. Dignació increïble, de part de Déu; tanmateix n´hi ha hagut que hi han cregut… Aquí entra en escena el “just”; tal és el qui creu que “Déu l’ha creat per amor; i és el seu voler diví de guiar-lo cap a un futur de vida esplendorós”; no pas pels mèrits de l’home, sinó per la seva divina bondat. Per això, el just es confia en ell. Aquest és ja el “Déu dels patriarques Abraham, Isaac i Jacob, el qual ens introdueix a conèixer la vida i la història del poble dels qui creuen en Déu”, i a quin poble espiritual vol que ens hi anem adherint, per la fe i l’amor.

Com havia fet Noè, bo i creient i salvant-se del Diluvi, també Abraham, com Enoc, caminà a la presència de Déu; rebutjà tota mena de violència, i procurà el perdó dels pecadors, suplicant el Déu de gràcia i d’amor.
Fou pare de la fe, creient fermament en Déu, que li prometé un fill a les velleses d’ells (d’ell i la seva muller) i que no el defraudaria pas; ni tampoc quan li anés a oferir el fill Isaac en sacrifici, tal com de fet li demanà, provant-lo (Jaume, 2, 21).

La seva nissaga mantindria semblantment la fe i confiança en Déu i en el seu amor, i així cresqué en l’amistat divina, fent àdhuc vots (Gn 28, 20) de fidelitat; fins i tant no arribava el temps de l’opressió però també de l’engrandiment en el captiveri d’Egipte anunciats prèviament a Abraham.
Corol·lari:
El temps de la captivitat d’Israel a Egipte (400 anys) té un simbolisme molt significatiu per a nosaltres. Ell representa el temps de la nostra primera estada enmig del món, en què hàgim pogut viure sense cap connotació religiosa de lligament seriós amb el Creador. Faraó (lliure, deslligat, independent, liberal, exempt, dissipador, malgastador) com a capitost incontrolat, regenta bé el tipus de vida dissoluta i tirànica menat per l’home enmig del món pagà. Tot amb tot el sofriment patit pel poble captiu durant la llarga estada d’opressió, no ha estat pas endebades; ell ha mogut el bon Déu, compassiu per a tots els qui com ells pateixen injustament, a socórrer-los i alliberar-los amb gran fortalesa i eficàcia. El viure “faraònicament”, és a dir, “sense llei” liberalment, engendra trastorn en la consciència i opressió al cor (cosa que passarà al poble de Déu més tard quan Aaron —Ex 32, 25— dispensarà de la llei al poble). D’aquesta opressió íntima, provinent de la incontrolada llibertat d’obrar, solament ens n’allibera l’amor i el temor de Déu, i la seva santa llei.

Èxode

Si no és fàcil trobar un home verament just, que sigui, del tot, fidel a Déu, molt més difícil serà trobar tot un poble sencer, format i mogut per amor i agraïment al Déu, si aquest l’escolleix per a ser poble seu particular i representatiu. Però ¿si Déu s’ho proposa?…

De la fillada de Jacob sorgí Leví, qui amb Simeó, fou implacable vindicador de l’ultratge fet a Dina germana seva quan uns violents agressors conculcaren en ella els més sagrats i inviolables drets de la persona. Ara, un altre levita (Moisés) és salvat, miraculosament, del genocidi criminal, per compassió femenina.

Moisès fou el gran profeta i pare del poble escollit per Déu per a ser nació religiosa exemplar. Aquest poble nou, bastit en l’esclavatge, format en la llei del Senyor, i consolidat després en el pelegrinatge del desert, ha de ser Sant.

Per entrar en la terra Santa, el poble de Déu caldrà que s’hagi santificat. Per això se’ls donarà la llei santa de part de Déu, el qual s’apareixerà a Moisès a la muntanya del Sinaí, on li donarà els seus Manaments Santificadors.

El poble respondrà amb aportacions en espècie, amb gran generositat, que els permetrà de constriur un Temple. En aquest santuari es plasmaran les realitats espirituals, corresponents a les veritats modèliques existents en el temple celestial.

La trigança de Moisès al Sinaí motivà que Aaró, germà de Moisès i Summe Sacerdot, accedís a la petició del poble de permetre’ls esbargir- se. Això els arrastrà a la disbauxa i desenfrenament culpable. Els levites es “santificaren” eliminant tres mil idòlatres.

Levític

La llei té per objecte la santedat. Déu és sant (exempt de tares) i vol que l’home sigui sant per poder atansar-se-li. L’home s’ha de purificar per accedir a la santedat que li permeti d’apropar-se a Déu. El culte especifica com ha de fer els actes purificadors i santificadors.

El culte té per objecte atraure Déu i la seva benedicció. Déu vol estar amb l’home. Déu és sant, i l’home s’ha de purificar per ser sant i apropar-se a Déu. L’home no es pot contaminar amb impureses i pecats.

L’home pelegrina, “amb Déu al mig en el seu Temple portàtil”, protegit per servents consagrats, levites i sacerdots, i tot l’exèrcit de fidels israelites. Tots ells fan camí avançant pel desert cap a la terra promesa. Formosa figura de l’Església que creix, avança i pelegrina!

Nombres

Ja prop de la frontera de Canaan, el cabdill Moisès envià uns exploradors per examinar l’estat del país i la condició de les ciutats i de la seva gent. Aquest fou el punt més delicat i crític, que evidencià la debilitat del poble.

Llevat dos dels enviats, els exploradors restants retornaren decebuts i espaordits; i el que és pitjor, descoratjadors. Malgrat la bona qualitat del país, es negaren a penetrar-hi i conquerir la terra assignada a ells per Déu.

No valoraren el tenir al seu favor l’assistència de Jahveh que els dirigia i impulsava a apoderar-se del país (per la indignitat dels seus habitants). El càstig fou haver de seguir pelegrinant quaranta anys més pel desert.

Deuteronomi

Havien, doncs, quedat exclosos de penetrar en la terra promesa, tots els adults sortits d’Egipte, llevat dels dos esmentats caps, Josué i Caleb. El mateix Moisès, de qui diu l’Esriptura que parlava “cara a cara” amb Jahveh, també en fou exclòs.

La raó de l’exclusió de tan gran profeta, ens sorprèn i ens afecta a nosaltres mateixos. És cert que ell no s’adreçà a la roca com li fou manat (Nom 20) i que presentà el fet del prodigi de l’aigua, com una acció pròpia “bé que per Déu”.

Davant Déu, l’home més sant, no és res ni és ningú. Moisès, però, sabé humiliar-se amb Déu, i seguí estimant-lo, amb tot el seu cor; i no parà d’inculcar als israelites i a tots nosaltres, d’estimar Déu amb totes les forces.

Corol·lari al Pentateuc

Si haguéssim de buscar un símil per a entendre a fons el que ha estat l’evolució del poble de Déu, des dels patriarques, captiveri, peregrinació i estada en la terra de promissió, fins a la vinguda del Regne de Déu, hauríem de posar l’esguard sobre nosaltres mateixos. Caldria recordar els inicis de la nostra fe, l’abandó del món i de les pràctiques mundanes, les vacil·lacions i dubtes en el camí de la pietat, i l’entrada i perseverança en la vida dels sagraments i de la gràcia, en aquest precís punt on acabem d’arribar en la lectura de la Bíblia.
Des d’ara ens toca la feixuga tasca de lluitar contra l’arrel dels nostres vicis, que són seqüeles dels pecats capitals, únics “enemics” que ens caldrà atacar a fons, fins l’extermini total. Tenim per capità Jesús de Natzaret, ben figurat pel seu homònim bíblic Josué. La terra del nou assentament no és pas estranya per als novells ocupants. Com no ho és mai per a l’ànima, el cos que ha estat llargament sotmès a pràctiques no legítimes segons la llei.

S’obre, per tant, un període de lluita amb forta tensió on es pot donar un temps de combats aferrissats amb alternança de domini, fins i tot amb etapes de convivència tolerant i resignada d’elements heterogenis, sempre però perillosa per a una pau estable i benestar general.