SANTS
EVANGELIS

Sant Mateu

Amb la vista fita en Déu Pare, origen suprem i absolut de tot, Mateu s’alça fins a Ell, per Jesucrist, a través de David i Abraham. I la raó del seu escrit és l’aparició de Jesucrist en terra, per la concepció miraculosa de la Verge, tal com estava escrit en Isaïes. La seva presentació de Jesús al poble, és pel testimoni del Baptista en revelació divina, per obra de l’Esperit Sant. En nom de la Santíssima Trinitat, exposa la seva doctrina evangèlica, que es pot resumir en un mot: “PAU a tots. Ningú no s’alteri ni es capfiqui. Estigueu confiats tots. Activeu la vostra confiança en Déu. Ell és el vostre Pare. Ell us envia Jesús a il·luminar, sanar i donar vida”.

Sant Marc

Ell sabrà perquè es desentén de la infància de Jesús. Els portents de Jesús l’atrauen molt. La bondat de Jesús l’encisa. Els seus fets proclamen bé qui és ell: “Compassiu amb els malalts i amb tots els qui sofreixen”.

No deixa però de reprendre els deixebles que es lamenten d’haver oblidat uns pans: l’afany excessiu per les coses temporals entela la vista per no atendre a les de l’esperit. L’experiència de la multiplicació dels pans per dues vegades, amb resultats inversament proporcionals els ho hauria de fer veure.

Quan arribarà l’hora de Jesús, Marc no ho podrà creure, i se’n farà creus, havent de fugir espaordit. I s’arrecerarà vora Pere i explotarà d’entusiasme incontenible recordant els miracles de Jesús, i l’admiració general pels prodigis que feia en vida.

Sant Lluc

Si Mateu veia el Pare d’on tot prové, i Marc el Fill de Déu que tot ho pot, Lluc contempla l’Esperit del Pare i del Fill que tot ho mou i canvia. L’Esperit “comença per Zacaries i la Verge Maria, passa pel vell Simeó i per Maria i Josep. Davalla sobre Jesús en el Baptisme, i el mena al desert”.

Jesús és ple de l’amor del Pare i del seu Esperit que ell l’aboca a tort i a dret; compadint i perdonant la pecadora, i enternint-se pel fill pròdig. Es compadeix de la vídua que plora el fill únic, i de les germanes que planyen el germà difunt; de la ciutat infidel, i del lladre, damnat augurant-li un “avui etern”. Prometent d’enviar la Promesa del Pare, als deixebles fidels, duent-los a Bethània i beneint-los després d’haver menjat amb ells. I això no és tot.

Seguint l’Esperit encara en els Fets dels Apòstols on s’explana sota l’impuls del seu buf diví i fent brollar els perfums a totes les virtuts dels Sants de les comunitats cristianes escampades arreu del món.

Sant Joan

¿Qui més indicat que l’apòstol Joan, estimat amb predilecció per Jesús, fill de Déu, per introduir-nos en la familiaritat de Déu? El teu cap –Joan– reposà sobre el pit del Mestre, i a un signe teu, Jesús revelà el traïdor. Acosta’ns tu, amb el teu escrit, al cercle íntim de la Santíssima Trinitat, misteri entranyable de Déu, al que estem destinats a fer cap, per la divina misericòrdia, que s’ha dignat de mirar la petitesa del seus servents.

Vida eterna ¿què és sinó la vida de Déu? L’eternitat no és pas res. Déu és eternitat vivent. Déu és amor essencial. ¿Com podem explicar, entendre o contemplar “un en tres, i tres en un?”

De fet sols Déu ens pot donar capacitat per contemplar-lo i estimar-lo, i a fe que ho fa; més encara, Ell ens en capacita; i , el que és més gratificant: que ens mana d’estimar-lo amb tot el cor, amb tota l’ànima, i amb totes les forces, que vol dir amb tot l’ajut de Déu mateix. “El baptisme de Joan amb aigua tingué lloc perquè es manifestés Jesús, que bateja amb l’Esperit Sant,”. Potser amb això, Joan ens vol ensenyar que, el qui “es prepara” amb desig i netedat de cor, es fa més proper a la gràcia immerescuda del baptisme de l’Esperit Sant, que ens incorpora al Crist, per do i gràcia de Déu.

“Qui creu en el Fill, té la vida eterna” afirmà el Baptista, i afegia: “qui no vol creure en el Fill, no veurà la vida (Jo 3, 36). En efecte: ¿què és la Vida Eterna, sinó (l’eternitat de) la Vida en Déu que se’ns ofereix per la fe en Jesús?

Joan té la virtut de fer parlar les coses. A Sicar (“clos”, “parat”) posa en marxa “el cor estancat de la Samaritana. A Canà cura a distància, i a Bethsaida (piscina) sana amb la paraula. Quan Jesús diu que ell dóna el pa de vida, i és carn per a menjar, l’abandonen la majoria. Salva l’adúltera avergonyint els acusadors. Dóna vista al cec per confondre els superbs encegats. Plora en veure plorar Maria i amics.

A Bethània, és Joan qui descobreix els sentiments dels cors dels deixebles, i del traïdor (qui malveu l’efusió generosa de Maria per Jesús); per fer-ho ell, Joan darrerament, del cor del mateix Mestre (cap 13 a 17) de quin cor recull els més sublims acords sentimentals que s’hagin pogut mai captar, o experimentar.

Les descripcions de la Passió de Jesús viscuda per aquest jove enamorat del Mestre, que encara
no “entenia que podia ressuscitar” (Jo 20,9), però escrits després de veure’l ressuscitat, té l’encís
d’una densitat d’adoració inimitable, sols comparable amb l’idil·li callat de la Magdalena.

Aquests, Joan i Magdalena, són perles inavaluables que sostenen els fonaments de la Jerusalem celestial que baixa de Déu. La que es recolza sobre els profetes i apòstols del Corder immolat per salvar el món a glòria del Pare Celestial. Aquesta és l’Església de Crist, que Lluc ens la descriurà amb la força de l’Esperit Sant, en els Fets dels Apòstols, presidida per l’apòstol Pere. Sols la versió de “Jerusalem” (1) matisa (com el grec i la Vulgata) l’empre dels verbs “estimar” i “voler” originals (quaerere i amare), però ni ella mateixa no matisa tampoc la resposta de Jesús, com tampoc la Vulgata respecte del grec.

Queda, doncs, aquí especificada la natura i qualitat de l’estimació que cal distingir i apreciar en el deixeble i candidat, i l’amplitud de la facultat que es pot confiar a ell sobre els diferents sectors de la societat eclesial que es comprenen en els tres graus de pastoral: doctrina, govern i jurisdicció.

Joan és prou conscient de la superioritat jeràrquica de Simó sobre ell i tots els altres, com ho és ell del privilegi que Jesús li atorga de “restar fins a la seva vinguda” (una resta tornarà Is 7, 3, “fill d’Isaïes”). S’entengué materialment, no sobrenaturalment, com digué Jesús, i Joan tingué de sortir a favor de la veritat de Jesús, sense revelar més.
(1) La Bíblia de Jerusalem.