Skip to content

Rosita

ROSITA        

(Rosa Romero)

Bé poc temps després que el Santuari disposés de l’Hospedería, ens vam veure en la necessitat de contractar treballadors / es per fer front a les noves necessitats que sorgien, ja de la pròpia Comunitat, l’avançada edat del P.Jordana i Teresa, que necessitaven assistència, ja de l’Hospedería, ja dels camps i el bestiar.

Va ser en aquesta conjuntura on va aparèixer Cintia, la germana de Rosita, demanant treball al Santuari. Cintia, de 22 anys, juntament amb el seu marit, la seva filla de 3 anys i la seva germana Rosita, de 21 anys, havien vingut des d’Argentina, a buscar millors llancis econòmics i de vida per aquesta vella Europa.

El contracte es va realitzar amb Cintia, però com la seva filla Macarena era petita i necessitava cures, en moltes ocasions pujaven les dues germanes i la petita a la feina.

Així va començar una relació que es va afermar amb el temps i es va fer més familiar i propera.

Va passar el temps i la prova va arribar quan un dia Cintia em truca per telèfon desconsolada des de l’Hospital de Manresa dient que han ingressat a la seva germana per a fer-li unes proves, doncs pateix forts dolors intestinals, però que el pronòstic inicial no és bo.

Vaig baixar des del Santuari a l’Hospital per veure què podia fer. Em vaig trobar amb una Rosita molt queixosa pel dolor que tenia i a una Cintia entristida per la possibilitat de perdre a la seva germana.

Li van donar uns calmants a Rosita i la van pujar a planta. Un cop allà, una mica més tranquil·la i alleujada, vaig aprofitar per abordar un tema que fins ara no havia trobat llera per abordar-lo, el de la fe, el de la Religió, el de Déu …

Les dues germanes eren creients, havien rebut els sagraments del baptisme, confirmació i comunió, però en un ambient bastant allunyat de la pràctica religiosa. Eren respectuoses per a les nostres pràctiques però no les veia especialment inclinades a introduir-se en elles, més aviat feien la seva feina, eren respectuoses, però no semblava volguessin entrar més a fons.

A l’trobar-me amb ella a l’habitació i en aquestes circumstàncies, li vaig dir obertament que mai havíem abordat el tema de Déu, de l’Església, dels sagraments … i li vaig comentar que potser les circumstàncies per les que estava passant, permetien ara fer-ho.

Li vaig parlar del sagrament de la unció dels malalts, per alleujar en la malaltia i demanar la sanació, si volia podia administrar-, em va dir que si. També li vaig comentar que el sagrament podia administrar al costat de la comunió, també va acceptar, però la comunió demanava confessar-se, doncs feia molt temps que no ho feia, també va acceptar.

Mentre em dirigia a l’Hospital a buscar el responsable de l’atenció religiosa perquè em facilités l’oli d’ungir els malalts i la sda. Comunió, ella es va preparar a la confessió.

En tornar a l’habitació va fer la seva confessió, va rebre la unció i li vaig donar la comunió, va quedar profundament en pau, el seu rostre li va canviar, es va treure de sobre un pes que portava des de feia anys i la pau va tornar al seu cor.

El diagnòstic va ser contundent: càncer d’estómac. Va començar la quimio i mentre, quan sortia de l’Hospital, residia al Santuari. Va venir la seva mare des de l’Argentina, juntament amb un germà seu, eren 8 germans que els va haver de criar la seva mare quan eren petits, ja que el seu pare va abandonar a la família.

Van passar els mesos i el tractament semblava anava bé, el tumor s’anava reduint fins a pensar en una cirurgia per extirpar-lo. La seva estada al Santuari era eminentment religiosa, Rosita era una noia desitjosa de Déu i de les coses de Déu. Venia cada dia a l’eucaristia, combregava, resava el Rosari i totes les estones que disposàvem parlàvem de Déu, era una ànima que volia amarar-se de tot el que era diví, ‘quin gust feia veure-la tan embeguda en els temes espirituals i en contraposició al que abans vivia !!

Es va fer una cadena humana de persones que demanàvem a Déu en la pregària, la curació de Rosita. Malgrat això i a causa d’un constipat que va agafar, la malaltia va tornar a desenvolupar-se i el seu estat de salut va empitjorar sensiblement, tant que ja no va poder pujar i baixar del Santuari, va quedar ingressada a l’Hospital de Manresa.

En una de les visites que li vaig fer a l’Hospital i estant tots dos sols a l’habitació, li vaig comentar: Rosita, t’adones que la medicina ja ha dit l’última paraula, que ja no poden fer res més per tu i que això pot significar que Déu et cridi a la seva presència … ella va preguntar ¿i què vol dir això? Doncs que hagis de passar a l’altra vida … es va fer un silenci i dels seus ulls van brollar unes llàgrimes … li vaig preguntar què sents? Ràbia, impotència, rebel·lió … em va mirar i mostrant una lleu somriure i uns ulls il·luminats, em va contestar: no, no sento res d’això, sinó que vaig a LA VIDA, l’autèntica vida. Va ser a mi, llavors, a qui li van caure unes llàgrimes de goig i agraïment per un canvi tan radical en la seva vida i una confessió tan contundent en moments on no cap la dissimulació o el quedar bé.